Una capsa de sorpreses

Té aire de plaça major de poble petit, però és una Plaça Reial, encara que els reis del passat hi van fer més mal que bé, en aquest espai: recordem només que Felip V va destruir el convent que hi havia durant el setge de Barcelona. El conjunt arquitectònic recorda en part el claustre dels caputxins que hi hagué durant segles, però allò més fascinant és anar descobrint els bustos de navegants i exploradors americans, i els escuts sostinguts per infants indis que decoren el seus edificis, com si fossin una mena de tractat d’aventures d’un poble no pas massa donat a les fantasies.

La Plaça Reial és com una mena de capsa de sorpreses, plena d’històries extraordinàries, com la de l’enllustrador Fructuós Canonge, anomenat el Merlí espanyol, que va córrer món gràcies a la seva habilitat com a prestidigitador. Encara no fa massa, en ser reformat l’edifici que ocupa l’Hotel Do, s’hi van trobar estris d’aquest personatge prodigiós. Però la plaça ha estat un petit món dins de l’univers barceloní, on hi ha hagut herbolaris no menys màgics, estudis de fotògrafs d’actrius de music-hall o de pintors impossibles, caus jazzístics de culte o fins i tot un Museu de Ciències Naturals on els animals dissecats el convertien en una gran natura morta.

A tocar de la plaça, La Vanguardia hi va tenir la seva seu a finals del segle XIX. I seria injust no citar aquí l’encant de les terrasses on circula la cervesa escumant, i on recordo que de petit prenia uns calamars a la romana que em semblaven la cosa més bona del món i que, al cap dels anys, han adquirit empremta de magdalena proustiana.