Olors i records

Eren els anys 70. Sortíem de l’escola i la mare ja ens esperava darrere els grans aparadors de la botiga. Ella, des de l’interior, amb un somriure complaent, ens indicava que miréssim les peces que anava disposant ordenadament: una geneta que trepa sobre un tronc, una serp que mostra els incisius, un cristall de quars de grans dimensions, una caixa plena de coleòpters accentuant la seva gran diversitat… Es veu bé des del carrer? ens preguntava en entrar.

Tot seguit anàvem a fer un petó, primer a l’avi que normalment, el trobàvem a l’espai on hi havia la calaixera dels lepidòpters. Sovint, canviava de lloc les papallones. Nosaltres n’admiràvem la bellesa de formes i colors mentre oloràvem l’essència de mirbana. Ell n’agafava una Mireu aquesta “blaveta” mascle, quins colors! Tot seguit agafava una “blaveta” femella i ens n’ensenyava els colors marrons del darrere Veieu? El mascle sempre crida l’atenció!

Després anàvem a fer un petó a l’àvia. Ella sempre estava asseguda al seu escriptori, entre llibres de comptabilitat, tinter, plumilla i paper d’assecar de color rosa. M’agradava molt aquell espai presidit pel quadre del seu pare, sota del qual una placa deia: Lluís Soler Pujol, fundador del “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” 1898. Quan podia, l’àvia ens explicava l’admiració que sentia per ell, naturalista, científic, didàctic i divulgador. Gràcies a ell moltes escoles i museus podien conèixer el món animal. Hi ha molts darwins petits a la vida!

A la botiga entrava el públic i preguntava: Podem veure els goril·les? Sempre hi havia gent passejant entre les nombroses vitrines plenes d’esquirols, tórtores, mofetes… i a les parets, caps de cérvol i banyes de tota mena; per sobre les vitrines, pells de guepard, de guineu, de zebra…

L’àvia ens deia que anéssim a buscar algun encàrrec al taller; els treballadors dissecaven a l’entresòl. El Paco, els ocells. L’Eduardo muntava els esquirols sobre troncs amb pinyes; el Luna una guineu o una marta sobre una roca de guix i l’Ernest feia els rèptils; el Miquel adobava les pells que recollia de les tines plenes de formol, impregnant tot l’espai d’aquella forta olor. Ara la pell d’una gasela, ara la d’un porc senglar… Jo acariciava les plomes suaus del gran duc, admirava els colors dels martinets o resseguia la cua d’un toixó.

I quan era l’hora de tancar, algun dels treballadors baixava les cinc persianes de la botiga i totes les olors quedaven empresonades. Molts records també van quedar dins quan es va tancar definitivament. Avui, gràcies a aquesta exposició homenatge a la taxidèrmia dels meus avantpassats, se m’ha despertat la memòria dels records i les olors.

Però sobre tot és un homenatge a les persones que van conduir la botiga: el meu besavi Lluís Soler, la meva besàvia Carme Boix, la meva àvia Ana Soler, el meu avi Josep Palaus, els meus tiets Ignasi, Frederic, Xavier i Francesca i, sobretot, a la mare Carmen Palaus que, al costat del meu pare, Ignasi Viladevall, ens varen transmetre amb orgull i sensibilitat, els coneixements i l’amor a la natura.