Un guateque para los progres como Ocaña

Article publicat el 19 de desembre de 1982 a El Periódico Dominical. Número 85. Pàgines 28-29.

Si no visualitza el PDF, pot recarregar la pàgina o descarregar-lo des d'aquí

Una placa per a Francesc Pujols

El Periódico, 8 de juny de 1984.

Si no visualitza el PDF, pot recarregar la pàgina o descarregar-lo des d'aquí

Ocaña el Pierrot

Si l’Ocaña és un Pierrot, el clown trist enamorat de la Lluna, per què es va disfressar de Sol?

Hi ha qui us dirà que així, groc sobre groc, dissimulava l’hepatitis que va arrossegar desde l’estiu de 1981 fins a la seva mort. Sense descartar-ho, però, és probable que ho fes influït pel teatre de carrer de Comediants. La disfressa i el pasacalles de Cantillana, per exemple, són massa semblants al gegantó i la cercavila del Sol, Solet (1978); i quan l’Ocaña amaga una carretilla al raig superior del Sol i converteix l’estendard en el ceptrot del diable dels correfocs, és impossible no emparentar-ho amb Dimonis (1981).

Segons Comediants, Sol, Solet és un “cant a la llum del món, a la natura, a les ganes de viure, de saltar, de córrer i cridar als quatre vents que les coses més simples permeten assolir la felicitat”; i a Dimonis “l’actor és un mestre de cerimònies que a través de la borratxera de foc i la sensació de caos organitzat proclama la necessitat de fer del carrer l’espai públic de tothom”.

L’Ocaña, sens dubte, dubte, ho degué d’entendre així i el seu encert va ser barrejar-ho tot i més. Potser per aquesta raó, en Pedro G. Romero intueix un “gato-sol” en la disfressa i una conjuració a la deessa egípcia Bastet. O una invocació al déu Aton, perquè una de les prefiguracions de la disfressa, la que pinta a l’escola El Cargol de Barcelona, és un Sol
que, entremig dels raigs que es desenrotllen com serpentines, allarga cap a terra una mà vermella. Una de les mans d’Aton? La força vital que anima tota la canalla que el segueix embadalida? O, potser, la guspira que salta i encén el vestit de paper?

En aquest sentit, l’altra prefiguració és la disfressa de “quiosco ambulante” que va lluir al carnaval de La Paloma l’any 1982, una evocació espectral del transformista en flames a Lejos de los árboles, la pel·lícula d’en Jacinto Esteva.

Pere Pedrals
Arxiu ocañí

A mi, no me’ls acabaran, comprèn?

Francesc Pujols (Barcelona, 1882 – 1962) no deixà mai ningú indiferent. Passa el mateix amb el seu record. D’una banda, hi ha un grapat d’estudiosos de la seva voluminosa –i en part inaccessible– obra; de l’altra, una immensa majoria que no sap res o gairebé res d’una de les figures més interessants del pensament català contemporani.

Rendista –un modus vivendi pràcticament extingit–, encunyà la cèlebre frase: “arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat”.

Definir Pujols en tan poc espai és gairebé impossible: poeta maragallià –guanyà la Flor Natural als Jocs Florals de 1903–, crític d’art i secretari de l’Associació de les Arts i els Artistes, erudit assagista i historiador, director del setmanari sicalíptic Papitu, fabricant de sucoses anècdotes i fundador d’un sistema filosòfic –hiparxiologia o pantologia– que recull l’herència del pensament de Llull i Ramon Sibiuda.

Pujols, el seu cognom ho revela, és la versió adaptada al paisatge local del fundador del gènere de l’assaig, Michel de Montaigne.

Part de la seva fama contemporània és deguda a l’admiració que li professava Salvador Dalí. El figuerenc reedità i traduí al francès el seu notable assaig La visió artística i religiosa de Gaudí, i va pretendre hostatjar el despatx de Pujols a l’interior del Teatre-Museu de Figueres. Ara sembla que els més joves l’estan redescobrint…

Pujols, per cert, va néixer en aquesta planta on ara hi ha la Fundació Setba, al rovell de l’ou barcelonès, lluny de “les cases que s’anaven construint a l’Eixample, com un ramat d’ovelles pasturant pels prats del Passeig de Gràcia”.

Si hem de creure Josep Pla, Pujols fou “un terrorista de l’esperit”. Després de freqüentar les principals tertúlies barcelonines, s’instal·là a la torre de les hores, a Martorell, i es dedicà a perfeccionar un sistema que deixà inacabat, espars entre piles de papers de grafia indesxifrable.

Ricard Mas
Historiador i crític d’art