El gran Canonge

2016

En el segle XIX la plaça Reial va ser el centre ciutadà per excel·lència de Barcelona, un espai de botigues i locals emblemàtics que atreia tota mena de vianants. Sota aquests porxos, davant la farmàcia d’El Globo hi tenia el seu saló de netejar sabates un dels personatges més extravagants i populars de la seva època, el mag Fructuós Canonge.

Conegut com el Merlí Espanyol, va començar a dominar l’art de la prestidigitació mentre feia anar el raspall. Llavors entretenia els seus clients fent trucs de mans, i menjant-se les torrades de pa untades amb betum. Aquest home del poble va ensenyar l’ofici a uns quants adolescents, petits delinqüents del barri als que així allunyava de la mala vida. I ell va decidir dedicar-se a sorprendre el públic amb la seva habilitat per l’il·lusionisme.

Va debutar professionalment l’any 1858 en el teatre dels Camps Elisis, i va conèixer l’èxit des del primer instant. Viatjà per Europa i Amèrica, actuant en els millors teatres. El seu rostre era tan conegut pel públic que feia de reclam per activitats i productes diversos, des de balls i festes ciutadanes, a marques de betum o de mistos. Era tan famós que feia de mestre de cerimònies del carnestoltes barceloní; el rastre de la seva fama es pot comprovar encara al carrer Pas de l’Ensenyança, on es conserva una pintura a la paret que el mostra traient un conill d’un barret de copa. Llavors es deia, per ponderar alguna cosa de gran valor, que tenia “més medalles que en Canonge”.

Els seus darrers anys va passar-los no gaire lluny d’aquesta plaça, al carrer de la Canuda, quasi a tocar del Portal de l’Àngel, on va tornar al seu antic ofici i va obrir un saló d’enllustrador. Allà se’l va endur la mort, desaparegut com si aquell fos el seu darrer truc de màgia.

 

Avui estem contents

2016

No sóc fill de Barcelona i no hi vaig venir a viure fins ja passats els 50 anys. Coneixia la Plaça Reial, no les seves històries, tradicions, costums… però m’agradava i trobava en ella un encant especial que m’atreia. De la meva època d’estudiant a Terrassa, i per l’arrelament que el jazz té en aquesta ciutat, recordo les vegades que havíem fet excursions per baixar al Jamboree.

L’atzar va fer que fa uns 10 anys l’empresa familiar comprés l’immoble en què avui tenim instal·lat l’Hotel DO. No va ser fàcil la decisió, però al final vàrem optar per anar a un indret amb personalitat i que fos part de la Barcelona d’antany. Es va sotmetre l’edifici a una rehabilitació total i des del primer moment vàrem tenir clar que volíem fer-hi un establiment adequat a aquest indret de Ciutat Vella, que fos respectuós amb ell i amb una activitat que no massifiqués la Plaça.

En escometre les obres, existia un soterrani trist, lúgubre, que tenia dues funcions: l’una de magatzem i l’altra d’habitatge per a les rates. Hi quedaven restes del que devia haver estat una barra de bar i gratant les parets anaven sortint capes i capes de pintures i papers enganxats que, si haguessin parlat, ara tindríem un recull de les històries que es van anar vivint en el decurs dels anys, durant les diferents etapes i activitats desenvolupades.

En un racó, sola i trista, abandonada, però en actitud de ferma guardiana d’aquell indret, va aparèixer una mena de trona. Era una cadira d’enllustrador i als peus de la mateixa, fent-li companyia, s’hi trobaven la capsa dels estris i el petit escambell on s’asseia el seu amo quan treballava.

Encara no coneixíem a Fructuós Canonge, però el bon fer del meu fill va fer-lo decidir a guardar-ho tot. Al cap de pocs dies, la mare d’un empleat al qui el seu fill havia explicat la troballa, buscant a internet va començar a descabdellar la madeixa d’en Canonge. Vàrem trobar llibres vells que en feien esment, referències de l’historiador Lluís Permanyer, cibernèticament vàrem viatjar a Montbrió del Camp i vàrem poder comparar velles fotografies d’en Canonge amb la cadira que teníem guardada, i vàrem arribar a la conclusió que si no era la mateixa, era la seva germana bessona.

I amb gran reverència la vàrem guardar a una casa de pagès del Lluçanès, per tal que s’airegés i sortís d’aquell soterrani on mai li corresponia haver estat. I amb l’esperança que un dia, sortiria i passaria a formar part del patrimoni comú, no com a objecte de gran valor, però sí com un objecte que, si pogués, ens aclariria i explicaria moltes coses de la Plaça Reial.

Avui i gràcies a Setba, ha arribat el moment de treure-la. Avui estem contents.

El dit de Colón

2 d’abril de 2002

Em fascina rastrejar els vestigis que d’un passat més o menys llunyà poden romandre en els llocs més diversos i inesperats de la ciutat.

Avui vull evocar dos rastres difícilment recognoscibles de qui va ser un barceloní d’adopció gairebé idolatrat: Fructuós Canonge (1824-1890). La prova és que, poso per cas, va entrar en el llenguatge popular, un dels honors màxims; en efecte, al seu dia va arrelar l’expressió: “Te més creus que en Canonge”, tantes eren les condecoracions que havia rebut dels reis.

La primera pista es conserva, tot i que cada dia que discorre és pitjor el seu estat, al Pas de l’Ensenyança, aquesta angostura tan breu que uneix la plaça de Sant Miquel i el carrer Ferran. Doncs bé, al número 1, just sota el fanal i a una relativa altura, cosa que l’ha lliurat de fixa-cartells i de grafiters, apareix el que en el seu dia va ser un reclam directament pintat sobre la façana. Segur que originalment anava acompanyat de text informatiu, però ara no queden més que les traces recognoscibles d’aquesta persona molt principal, el mag més famós del segle XIX i el nostre genuí Merlí. Es reconeix, amb tot, el perfil del cap de Canonge, amb els seus mostatxos i perilla, amb la seva levita, en trànsit de sostenir un barret de copa invertit no per saludar, sinó com a continent tòpic del que era i és menester extreure tirat de les orelles, davant la sorpresa generalitzada, un conillet manso. Aquest animal, protagonista del magistral escamoteig operat pel mag, ha estat al seu torn escamotejat, encara que en aquesta ocasió pel prosaic deslluïment que fatalment provoca el simple discórrer del temps.

Un altre vestigi, cada vegada més fatigat, és la raconera i cartell inclòs que encara es conserva encaixada sota la gran base angular dels porxos de la plaça Reial, quan s’entra per la Rambla a mà dreta, hi ha la cantonada (per entendre’ns, la que, un cop tombada, condueix als Tarantos/Jamboree). Va pertànyer a Canonge que encara no havia estat pujat al pedestal de la fama i que en tal menester tractava de guanyar-se la vida com enllustrador doblat de venedor ambulant. Gràcies al seu bec d’or cantava les excel·lències de la seva crema per enllustrar de forma incomparable la pell de la sabata. És una sorpresa deliciosa que encara es conservi allà amb el nom estampat de persona tan principal.

Són vestigis que haurien restaurar. Canonge havia actuat davant Isabel II, Amadeu de Savoia i Alfons XII. Que el reusenc general Prim hagués oficiat d’introductor en el primer cas es comprèn per haver nascut el mag a Montbrió del Camp. Sobre admirat, era estimat per una senzillesa rural i una forma de parlar així de pintoresca: “Si ustedes, quebelleros y quebelleras, hubieran visto cuando en Madrit hise aquello de la baraja entremaliada”. El 23 d’abril de 1865 l’alta societat indígena abocava a la Rambla, en no cabre a Betlem, per presenciar com rebia una condecoració règia, les insígnies li havien regalat el comte de Llobregat i el marquès de Monistrol.