Enyorat taxidermista

Maig 2013

La plaça Reial ha estat sempre un espai enriquit amb un aroma ben especial, a més d’exhibir una personalitat acusada. Malgrat ser tan oberta de cara a La Rambla, ha aconseguit mantenir un encís únic, recollit i privat.

Un atractiu popular ha estat la ira de segells, però només els matins de diumenge. Un altre atractiu també molt popular era la botiga del número 10; el poble l’anomenava “les Bèsties” i també el “Taxidermista”, denominacions més properes i curtes que Museu Pedagògic de les Ciències.

Quan algú anava acompanyat per canalla, es feia visita obligada: badar davant d’aquells aparadors tan ben posats i amb uns animals que es feien mirar. Joan Miró, veí del barri, se sentia fascinat per aquell espectacle que observava entre mut i somniador. Era un establiment enriquit per un cert aire exòtic, de misteri i d’aventura.

Josep Palaus, gendre del fundador Lluís Soler i Pujol, va saber compaginar la serietat científica amb l’atractiu comercial. Va encarrilar la dèria de molts col·leccionistes, va despertar vocacions i va saber també fer-se imprescindible a l’hora de satisfer peticions. Per això va ser tan bon client un Dalí que el primer dia va voler cridar l’atenció en encarregar dues-centes mil formigues. La freqüentava ja de petit el poeta Sagarra, aïnat coneixedor d’ocells i papallones. Ava Gardner s’hi va fer dissecar el cap del toro que li havia brindat un Màrius Cabré seductor.

Botiga centenària, va saber no quedar antiquada i es posava al dia amb les noves ofertes que brinda la soferta natura, tant la viva com la geològica. Entrar-hi era com endinsar-se en un ambient novel·lesc, on amb ben poca imaginació s’imposava tot seguit la malícia de l’aventura, l’exploració del desconegut i el fil d’ambients tan allunyats de la ciutat prosaica. El taxidermista era com una mena de teatre creador de ficcions llamineres, en què cada nou visitant trenava el seu argument.

Tot i que va tancar i malgrat els decennis que han passat, el seu record continua i encara és present a la memòria sentimental dels barcelonins.

Artículo Garbo

Josep Maria Armengou
Perla viaja a cuenta del estado

Si no visualitza el PDF, pot recarregar la pàgina o descarregar-lo des d'aquí

Artículo La Vanguardia

Lluís Permanyer
Adéu Taxidermista
23.10.1991

Si no visualitza el PDF, pot recarregar la pàgina o descarregar-lo des d'aquí

Artículo La Vanguardia – Permanyer

Lluís Permanyer
La tienda del taxidermista de la plaza Reial, un espacio mágicoy sugestivo, va a cumplir un siglo
03.07.1988

Si no visualitza el PDF, pot recarregar la pàgina o descarregar-lo des d'aquí

Olors i records

Eren els anys 70. Sortíem de l’escola i la mare ja ens esperava darrere els grans aparadors de la botiga. Ella, des de l’interior, amb un somriure complaent, ens indicava que miréssim les peces que anava disposant ordenadament: una geneta que trepa sobre un tronc, una serp que mostra els incisius, un cristall de quars de grans dimensions, una caixa plena de coleòpters accentuant la seva gran diversitat… Es veu bé des del carrer? ens preguntava en entrar.

Tot seguit anàvem a fer un petó, primer a l’avi que normalment, el trobàvem a l’espai on hi havia la calaixera dels lepidòpters. Sovint, canviava de lloc les papallones. Nosaltres n’admiràvem la bellesa de formes i colors mentre oloràvem l’essència de mirbana. Ell n’agafava una Mireu aquesta “blaveta” mascle, quins colors! Tot seguit agafava una “blaveta” femella i ens n’ensenyava els colors marrons del darrere Veieu? El mascle sempre crida l’atenció!

Després anàvem a fer un petó a l’àvia. Ella sempre estava asseguda al seu escriptori, entre llibres de comptabilitat, tinter, plumilla i paper d’assecar de color rosa. M’agradava molt aquell espai presidit pel quadre del seu pare, sota del qual una placa deia: Lluís Soler Pujol, fundador del “Museo Pedagógico de Ciencias Naturales” 1898. Quan podia, l’àvia ens explicava l’admiració que sentia per ell, naturalista, científic, didàctic i divulgador. Gràcies a ell moltes escoles i museus podien conèixer el món animal. Hi ha molts darwins petits a la vida!

A la botiga entrava el públic i preguntava: Podem veure els goril·les? Sempre hi havia gent passejant entre les nombroses vitrines plenes d’esquirols, tórtores, mofetes… i a les parets, caps de cérvol i banyes de tota mena; per sobre les vitrines, pells de guepard, de guineu, de zebra…

L’àvia ens deia que anéssim a buscar algun encàrrec al taller; els treballadors dissecaven a l’entresòl. El Paco, els ocells. L’Eduardo muntava els esquirols sobre troncs amb pinyes; el Luna una guineu o una marta sobre una roca de guix i l’Ernest feia els rèptils; el Miquel adobava les pells que recollia de les tines plenes de formol, impregnant tot l’espai d’aquella forta olor. Ara la pell d’una gasela, ara la d’un porc senglar… Jo acariciava les plomes suaus del gran duc, admirava els colors dels martinets o resseguia la cua d’un toixó.

I quan era l’hora de tancar, algun dels treballadors baixava les cinc persianes de la botiga i totes les olors quedaven empresonades. Molts records també van quedar dins quan es va tancar definitivament. Avui, gràcies a aquesta exposició homenatge a la taxidèrmia dels meus avantpassats, se m’ha despertat la memòria dels records i les olors.

Però sobre tot és un homenatge a les persones que van conduir la botiga: el meu besavi Lluís Soler, la meva besàvia Carme Boix, la meva àvia Ana Soler, el meu avi Josep Palaus, els meus tiets Ignasi, Frederic, Xavier i Francesca i, sobretot, a la mare Carmen Palaus que, al costat del meu pare, Ignasi Viladevall, ens varen transmetre amb orgull i sensibilitat, els coneixements i l’amor a la natura.

Taxidermista (MariscCo)

Visitat durant dècades per pares acompanyats dels seus fills, col·legis i aficionats a la taxidèrmia, forma part dels records inesborrables de diverses generacions de barcelonins. L’aparador amb el ferotge goril·la o els mussols que semblaven a punt d’iniciar el vol són algunes de les imatges gravades a la memòria del nens de la Barcelona del s. XX que acudien a comprar la pedra que els faltava per acabar la col·lecció de geologia.

Amb el temps, aquell local llegendari va deixar pas a un magnífic restaurant que va mantenir el nom de Taxidermista en homenatge a una època ja passada. Amb un cuidat interiorisme de Beth Galí, es va convertir en un dels restaurants de referència de la ciutat que captivava per la bona cuina i un tracte exquisit.

Actualment, l’espai acull el restaurant MariscCo, amb una molt interessant proposta basada en els arrossos i mariscos.

Article Amanecer

Amanecer
Revista Amanecer

Si no visualitza el PDF, pot recarregar la pàgina o descarregar-lo des d'aquí