Avui estem contents

2016

No sóc fill de Barcelona i no hi vaig venir a viure fins ja passats els 50 anys. Coneixia la Plaça Reial, no les seves històries, tradicions, costums… però m’agradava i trobava en ella un encant especial que m’atreia. De la meva època d’estudiant a Terrassa, i per l’arrelament que el jazz té en aquesta ciutat, recordo les vegades que havíem fet excursions per baixar al Jamboree.

L’atzar va fer que fa uns 10 anys l’empresa familiar comprés l’immoble en què avui tenim instal·lat l’Hotel DO. No va ser fàcil la decisió, però al final vàrem optar per anar a un indret amb personalitat i que fos part de la Barcelona d’antany. Es va sotmetre l’edifici a una rehabilitació total i des del primer moment vàrem tenir clar que volíem fer-hi un establiment adequat a aquest indret de Ciutat Vella, que fos respectuós amb ell i amb una activitat que no massifiqués la Plaça.

En escometre les obres, existia un soterrani trist, lúgubre, que tenia dues funcions: l’una de magatzem i l’altra d’habitatge per a les rates. Hi quedaven restes del que devia haver estat una barra de bar i gratant les parets anaven sortint capes i capes de pintures i papers enganxats que, si haguessin parlat, ara tindríem un recull de les històries que es van anar vivint en el decurs dels anys, durant les diferents etapes i activitats desenvolupades.

En un racó, sola i trista, abandonada, però en actitud de ferma guardiana d’aquell indret, va aparèixer una mena de trona. Era una cadira d’enllustrador i als peus de la mateixa, fent-li companyia, s’hi trobaven la capsa dels estris i el petit escambell on s’asseia el seu amo quan treballava.

Encara no coneixíem a Fructuós Canonge, però el bon fer del meu fill va fer-lo decidir a guardar-ho tot. Al cap de pocs dies, la mare d’un empleat al qui el seu fill havia explicat la troballa, buscant a internet va començar a descabdellar la madeixa d’en Canonge. Vàrem trobar llibres vells que en feien esment, referències de l’historiador Lluís Permanyer, cibernèticament vàrem viatjar a Montbrió del Camp i vàrem poder comparar velles fotografies d’en Canonge amb la cadira que teníem guardada, i vàrem arribar a la conclusió que si no era la mateixa, era la seva germana bessona.

I amb gran reverència la vàrem guardar a una casa de pagès del Lluçanès, per tal que s’airegés i sortís d’aquell soterrani on mai li corresponia haver estat. I amb l’esperança que un dia, sortiria i passaria a formar part del patrimoni comú, no com a objecte de gran valor, però sí com un objecte que, si pogués, ens aclariria i explicaria moltes coses de la Plaça Reial.

Avui i gràcies a Setba, ha arribat el moment de treure-la. Avui estem contents.